A Ripollet dieu prou excuses!

Tornem a ser a les portes del 25N i hem de tornar a fer una moció per denunciar la violència masclista en un exercici d’alçar la veu i dir plegades una cosa ben òbvia: Ens volem vives.

Una moció que ens surt de les entranyes i amb un punt de ràbia, perquè no ens cap al cap que l’any 2022 aquesta xacra continuï instal·lada en la nostra societat. Continuem sumant dones assassinades a un comptador invisible com si res, i sembla, fins i tot, que una part de la societat ho hagi normalitzat. Ja no en parlem, ja no ens concentrem a cada nova mort i sembla integrat en el paisatge diari de les notícies televisives, aquelles a les que jo no se’ls hi presta atenció, com moltes d’altres..

Aquesta taca d’oli normalitzadora s’està estenent i és globalitzadora, i estem veient com drets que ja teníem adquirits comencen a ser retallats, com el dret a l’avortament, abolit recentment en alguns estats dels EUA. I no cal marxar gaire lluny.. Dins de l’estat espanyol, en comunitats autònomes on ha entrat l’extrema dreta a governar, s’està reculant, retallant o eliminant pressupostos destinats a la lluita contra les violències masclistes.

Aquesta lluita és una marató. No podem defallir. I ens interpel·la a tota la societat. És el moment de cridar Prou Excuses!

Les dones ja estem alçades i ens hem anat empoderant, ja reclamem els nostres drets i estem enxarxades dins i entre col·lectius. Però quant més alçades i més organitzades estem, amb més força s’alcen les corrents feixistes que ens pretenen callades. I comencen a jugar amb el llenguatge per menystenir-nos i violentar-nos i invisibilitzar una realitat que totes les dones hem patit alguna vegada a les nostres vides: comentaris sobre els nostres cossos, acudits sobre dones que ens ridiculitzen i estereotipen, assetjament sexual, haver d’accelerar el pas tornant a casa, ser punxades o drogades en espais d’oci, violades per manades,...

Aquestes corrents feixistes no són altra cosa que el sistema heteropatriarcal masclista basat en la producció i que no vol que res canviï en l’ordre establert. Ja li va bé que el sistema de cures estigui sent sostingut per: 1) dones migrades a les que la llei d’estrangeria no permet regularitzar la seva situació i es veuen abocades a fer la feina en negre, 2) dones que fan jornades maratonianes amb feina fora i dins de les llars. Un sistema que violenta diàriament a dones que són expulsades de casa seva (amb fills a càrrec) perquè no hi ha mecanismes per obligar als grans tenidors a fer lloguers socials.

El sistema oprimeix i està demostrat que la pobresa té nom de dona. Pobresa que, malauradament, porta associada la violència.

A nivell estatal, s’ha avançat en termes legislatius, per tal de crear un marc de protecció a les víctimes, però hem d’anar més enllà. Cal que es toqui l’estructura del sistema, si de debò volem anar al moll de l’os i erradicar la violència de base. Ens calen polítiques valentes. Polítiques que facin justícia social i igualin el drets de les persones, sigui quin sigui el seu gènere, sexe, origen o raça. Perquè la desigualtat és el caldo de cultiu de les violències de gènere.

I, a banda, calen més recursos per fer front a la situació actual: més recursos formats a les unitats de Mossos d’esquadra, més recursos als Serveis d’Intervenció Especialitzada per casos de violència masclista, més recursos destinats a salut pública, inclosa la salut mental, i més recursos a educació, per a què puguem fer entre totes una societat més igualitària i amb pensament crític: formacions a professorat per treballar la perspectiva de gènere a l’aula, recursos pedagògics, incloure-ho a currículum i anar més enllà de tallers específics en diades assenyalades.

El que aquests darrers dies està passant amb la llei del consentiment sexual demostra tot això: demostra que cal anar a l’arrel, que cal molta formació i moltes polítiques valentes perquè les dones siguem respectades, tingudes en consideració i deixant de ser tractades com a objectes.

Malauradament i per tot això, alguns dels punts d’acord són repetició dels del 2021, perquè poc hem avançat en el transfons del problema, i són:

1. Instar al Gobierno de España i a la Generalitat de Catalunya a què dotin de més recursos als municipis per poder desenvolupar polítiques feministes que abordin les violències masclistes de manera transversal.

2. Instar al Gobierno de España i a la Generalitat de Catalunya a què despleguin el marc normatiu (el Pacto de Estado contra la violència de genero i la nova Llei contra la reforma masclista) i els dotin de recursos per a què es puguin dur a terme.

3. Instar al Gobierno de España i a la Generalitat de Catalunya a què destinin recursos al sistema educatiu per tal de fer un currículum acadèmic amb perspectiva de gènere.

4. Refermar la declaració de Ripollet com a municipi lliure de violències masclistes.

5. I, per últim, informar d’aquests acords a la Federació de Municipis, l’Associació de Municipis de Catalunya, el Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat i el Ministerio de Igualdad del Gobierno de España.