Sí; Ripollet és ple de verd urbà, malgrat que gairebé tot ha estat introduït de forma artificiosa. Fins a la dècada dels vuitanta es van introduir espècies vegetals sense criteri, consolidant monocultius que no afavorien la biodiversitat i no facilitaven l’equilibri entre les espècies que si que s’observa al medi natural. Aquest equilibri és el que permet un autocontrol de l’ecosistema, de manera que la presència d’espècies i el nombre d’individus de les respectives poblacions es regulen per una llei natural bàsica: unes espècies són aliment per a altres i quan sobrepassen una quantitat excessiva per a ser consumides, apareixen les plagues.

Els primers mètodes que es van fer servir per fer front a les plagues o malures es basaven en una lluita química, és a dir, s’utilitzaven substàncies químiques que atacaven els diferents organismes que hom volia eliminar. Parlem d’insecticides o fungicides, que interaccionen amb el metabolisme dels parasitoides tot eliminant-los o impedint la seva reproducció; el problema és que també eliminen organismes que ens són beneficiosos o tenen efectes perjudicials per a la salut humana.

Més tard, per tal de mitigar els efectes adversos de la lluita química, es va desenvolupar la lluita biològica, la qual consisteix en la utilització d’éssers vius o els seus productes per reduir les poblacions d’organismes nocius. Un exemple és la utilització del Bacillus thuringiensis en la lluita contra la processionària del pi, que produeix una toxina que és absorbida pels pins i que mata les erugues quan ingereixen les fulles.

Però com que no tots els organismes nocius tenen sistemes de control biològic conegut o els seus processos són lents, els tècnics van concebre el concepte de “Gestió Integrada de Plagues”, que pretén ajuntar el millor de tots els sistemes i evitar-ne els problemes, fomentant sobretot els mecanismes naturals de control de plagues.

Així, les estratègies actuals de control de plagues prioritzen l'ús de mètodes no agressius davant dels sistemes fitosanitaris tradicionals. És a dir, ús de controls biològics i físics (trampes de feromones, barreres físiques…) davant la utilització de substàncies químiques.  Una d’aquestes pràctiques és, per exemple, l’endoteràpia, consistent en la injecció del producte fitosanitari directament al sistema vascular de la planta; d’aquesta manera no es contamina el medi i és totalment innòcua per a la salut de les persones i animals.

D’entre totes, les millors estratègies són l’ús de mesures culturals que permeten la gestió de les plagues de forma curosa amb la biodiversitat o que fins i tot la incrementen, ja que aquest increment facilita l’equilibri natural que evita la proliferació d’agents patògens.

Una d’aquestes mesures culturals és la del mateix disseny i gestió del verd urbà, com ara incrementar la diversitat de l’arbrat viari; aplicar mesures de control de la flora exòtica invasora; enriquir la vegetació urbana perquè esdevingui més abundant, madura i estratificada, amb espècies que atreguin fauna autòctona; optimitzar el reg de les zones verdes...

Una altra mesura és la conservació de la fauna auxiliar, planificant, per exemple, els períodes de sega dels prats tenint en compte els cicles vitals de la fauna que s’allotja en ells, o, també,  introduir depredadors naturals com mallerengues o eriçons.

Tots nosaltres també podem ajudar a incrementar la biodiversitat i protegir les nostres zones verdes d’organismes nocius. Com? Doncs per exemple, instal·lant hotels d'insectes, ja que així afavorim que els insectes que ens són beneficiosos es puguin reproduir i s'alimentin dels insectes que provoquen les plagues.

La ciutadania ha de desenvolupar una certa tolerància vers la presència d'insectes, perquè tots formen part del mateix ecosistema.